La meva veïna australiana: la Grevíl·lea

Viu al carrer de les Corts (que no és el mateix que la Travessera de les Corts) de Barcelona des de fa uns quants anys. Quan la vaig veure per primera vegada ja vaig tenir la sensació que no era d'aquí, però no n'estava segura. Ahir em vaig assabentar que ve de l'est d'Austràlia i que es diu grevíl·lea. És una de les espècies d'arbres que van plantar al carrer de les Corts quan van remodelar-lo no fa molts anys (també hi van posar mèlies i potser encara alguna altra espècie). En realitat, aquest arbre no tenia nom català , perquè és una espècie forastera. Això de 'grevíl·lea' és l'adaptació del nom científic llatí del gènere al qual pertany: Grevillea. El nom sencer de l'espècie és Grevillea robusta. El gènere Grevillea comprèn unes cent-noranta espècies d'arbusts i arbres d'Austràlia, Malàisia i algunes illes properes i se li va posar aquest nom en honor del naturalista britànic Charles Francis Greville (1747-1809), un dels fundadors de la Royal Horticulture Society de Londres.

No sé quan exemplars en van posar, però n'hi ha les dues voreres, potser una vintena. Si els primers anys aquests arbres ja van fer flors, no me'n vaig adonar. El primer record d'una grevíl·lea florida que tinc és el d'aquestes fotos que vaig fer el 2008 (per veure les flors amb més detall, cliqueu damunt la foto):

Grevíl·lea (Barcelona, carrer Les Corts, 2008)

Grevíl·lea (Barcelona, carrer Les Corts, 2008), fulles i flors

Aquell mes de gener que far ventades molt fortes (el 2010?), van caure moltes branques a terra, però són arbres que es recuperen bé. Enguany tenen un bé de déu de flors:

Grevíl·lea (Barcelona, carrer Les Corts, 2012)

Grevíl·lea (Barcelona, carrer Les Corts, 2012), branques florides

Grevíl·lea (Barcelona, carrer Les Corts, 2012), flors

Al voltant dels arbres més florits, el terra és ple de taques, com si hi hagués caigut oli. Suposo que deu ser alguna essència de les mateixes flors o dels fruits que s'hi formen. I la fusta és resinosa. Hi ha un exemplar que durant un temps va tenir una ferida en el tronc i s'hi acumulava la resina o alguna altra secreció semblant de la planta. Aquesta foto és del 2008 (disculpeu que es vegi l'arbre en posició horitzontal. Blogger s'entesta a posar-me la foto així, encara que jo la tinc vertical en el meu ordinador; ho he provat diverses vegades, sense èxit):

Grevíl·le amb una ferida al tronc

Feia temps que tenia curiositat per saber quina espècie és i ahir em vaig dedicar a fer una cerca per Internet i per alguns llibres. Com que no sabia res d'aquest arbre, anava una mica a les palpentes. Vaig mirar la llista d'espècies d'arbres de Barcelona elaborada per l'Ajuntament. Tot i que sigui una llista llarga (hi ha potser unes 120 espècies d'arbres o potser més), podia anar descartant-ne moltes sense necessitat de veure'n cap fotografia ni llegir-ne la descripció. Quan vaig trobar una espècie que, per la descripció, s'assemblava molts als arbres del carrer Les Corts, vaig buscar-la en un llibre que es diu Els arbres dels carrers de Barcelona (J. Llistosella i A. Sánchez-Cuxart, Universitat de Barcelona / Ajuntament de Barcelona, 2007). Efectivament, es tracta de Grevillea robusta.

La Grevillea robusta pertany a la família de les proteàcies i l'arbre --de creixement ràpid-- pot arribar a fer entre 20 i 30 metres d'alçada --fins a 35, en alguns casos. El seu tronc, que creix recte, fa de 30 a 0 centímetres de diàmetre i és molt ramificat. Té les fulles compostes i planes, amb una forma que recorda les fulles d'algunes falgueres. Les flors creixen agrupades en raïms (una inflorescència, vegeu la foto).

A Austràlia, aquest arbre és molt apreciat per la seva fusta, que és molt forta, com suggereix l'epítet que n'indica l'espècie (robusta). Creix en boscos plujosos i, segons llegeixo en la fitxa de Kew Gardens, va ser descobert el 1830 per un botànic que va anar a recollir plantes al Brasil, Austràlia i Nova Zelanda per encàrrec d'aquell jardí botànic londinenc. Fora d'Austràlia avui dia es cultiva la grevíl·lea com a planta ornamental i d'ombra i també per a aprofitar-ne la fusta. Les flors són riques en nèctar --potser sigui el nèctar la causa de les taques a la vorera-- i atreuen ocells i alguns rats penats.

Tots els arbres tenen nom i m'alegro d'haver après el d'aquests arbres veïns meus.

Potser us interessarà:
- L'arbre de la llana de l'Institut Dexeus (aquest bloc, 19.08.2010) Un altre arbre foraster del meu barri.
 - Els arbres ja no tenen nom? (aquest bloc, 04.06.2008) La campanya iniciada el 1999 per posar una placa encastada al peu dels arbres de la ciutat amb el nom científic i el nom popular no sembla que hagi tingut continuació.

- La meva estrelítzia (aquest bloc, 04.01.2008). Aquesta és hawaiana de naixement, però no d'origen. És una espècie que ve del sud d'Àfrica, però aquest exemplar va néixer a l'illa d'Oahu, i va arribar a Barcelona dins d'una maleta; no feia ni un pam d'alçada.

Fotos: M. Piqueras

Mirant enlaire (V)

Algunes coses que he vist recentment mirant enlaire per Barcelona:

Museu Picasso, detall

Abelleta paret mitgera (la Rambla)

Arbre amb jersei al pati de l'Antic Hospital de la Santa Creu

Tot recordant Joaquim Serra, al carrer del Notariat

També al carrer Notariat, un record per a Santiago Ramón y Cajal.

Fotos: M. Piqueras (maig 2012)

Pilarin Bayés, cinquanta anys de dibuixos

No recordo quan vaig veure per primera vegada els dibuixos de Pilarin Bayés. Del que estic segura és que m'han acompanyat durant moltes dècades. Tenia ganes de veure l'exposició que li han dedicat amb motiu dels cinquanta anys de professió i fa un parell de setmanes hi vaig anar. I qui vaig trobar-hi? Doncs la mateixa Pilarin en persona, com si s'hagués escapat d'un dels seus dibuixos! Perquè, no em negareu que no sembla un personatge dels seus contes.

En pujar les escales del palau Robert vaig sentir la seva veu inconfusible i vaig pensar que era enllaunada, que potser formava part de l'exposició. Però no. Era ella, que parlava amb un noi que li estava fent fotografies. Vaig aprofitar i vaig treure jo també la meva càmera:

Pilarin Bayés amb els seus personatges

L'exposició fa un recorregut pels cinquanta anys de professió d'aquesta ninotaire que ha fet gaudir unes quantes generacions amb els seus dibuixos ingenus i tan plens de detalls. Per a mi, obrir un conte il·lustrat per la Pilarin és com posar-me davant d'una obra del Bosco, on em passaria hores observant els detalls. En el darrer espai de l'exposició hi ha tres murals que representen la visió que l'artista té del passat, del present i del futur de Catalunya. Mentre es contemplen, es pot anar escoltant la interpretació que en fa la mateixa Pilarin. Vaig sentir unes quantes vegades la seva explicació oral perquè és molt més el que ens explicar a través dels seus dibuixos. Així és com veu ella aquestes tres èpoques (si hi cliqueu al damunt, veureu la foto ampliada):

Fa cinquanta anys, segons Pilarin Bayés (©P.Bayés)

El present, segons Pilarin Bayés (©P.Bayés)

El futur. segons Pilarin Bayés (©P.Bayés)

 I alguns detalls de cada època:

Fa cinquanta anys (©P.Bayés)

El present (©P.Bayés)

El futur (©P.Bayés)

L'exposició es podrà veure fins a l'11 de setembre. Espero tornar-hi.

Fotos: M. Piqueras (15.05.2012)

No n'hi ha un pam de net!

Què us semblaria que, pel sol fet d'assistir a una reunió, us regalessin un joc de cartes (baralla espanyola) i un "auténtico jamón de hembra curado" d'un pes d'entre sis i set quilos? Doncs avui he rebut per segona vegada en pocs mesos una invitació per assistir  a una reunió que organitza HOME XXI en un hotel proper a casa meva i m'ofereixen això i més (vegeu més endavant).

HOME XXI em convida a la presentació en exclusiva dels seus productes i diuen que en aquest acte, que es farà el dia 1 de juny, podré conèixer de primera mà, de forma clara i amena l'ÚLTIMA NOVETAT del mercat. Si hi vaig acompanyada del meu marit i els ensenyem 150 euros --afegeixen: "solo ENSEÑAR. sin dejar en prenda"-- rebré també una fantàstica llauna d'oli pur d'oliva d'una marca molt coneguda.

No penseu que és una reunió a la qual pot anar-hi tothom, però. Ni de bon tros! S'han de complir uns requisits. Si jo fos soltera o divorciada no hi podria anar: cal que m'hi acompanyi el meu marit. Deuen treure les dades del cens, suposo, i saben que en tinc, de marit. Però com que ens trobem ja en un sector d'edat en què la probabilitat que una malaltia --ja sigui sobtada o de llarga durada-- se'ns endugui d'aquest món és més elevada que a la resta de la població, es curen en salut i em diuen: "...Si es Ud. viuda, venga acompañada de un familiar o un amigo/a que sea mayor de 50 años y recibirá los mismos regalos previstos para el matrimonio, siempre y cuando acredite su estado civil de viuda con el libro de familia o documentación válida."

I ara prou de broma, perquè aquesta carta m'ha indignat. Qui és HOME XXI? Oficialment, un grup empresarial familiar amb seu a Las Rozas (Madrid) especialitzat en "la comercialización de dispositivos y productos médicos para la salud doméstica, que formula 'ir siempre dos pasos por delante de sus competidores proporcionando los últimos avances a sus clientes'". Segurament els preocupa també la seva imatge i la responsabilitat social corporativa i tenen una fundació que, entre altres activitats, col·labora amb Caritas de Marbella (curiós, oi?; tenen la seu a la província de Madrid i ajuden Caritas de Marbella) i regala lots de Nadal a persones grans i famílies de Las Rozas.

Però què comercialitza HOME XXI? És una incògnita. El web d'una empresa que es dedica a vendre sol ser una extensió del seu negoci, una botiga virtual on ofereixen els seus productes. Doncs això no passa en el web de HOME XXI. No hi trobareu cap informació sobre els productes que venen ni sabreu com els comercialitzen. I això, per què? Doncs perquè no els interessa.

Una cerca per Internet m'ha dut a diversos fòrums on la gent denuncia les pràctiques abusives de HOME XXI (vegeu-ne aquest, amb comentaris que comencen el juliol de 2011 i continuen fins fa pocs dies). Fan reunions en hotels, a les quals conviden sempre persones grans. Després de fer-los els regals, els mostren la gran novetat: una manta magnètica que té moltes propietats saludables. Per convèncer els assistents a la reunió que són molt afortunats, els diuen que el preu oficial és de gairebé 2000 €, però, pel fet que siguin jubilats i perquè estan entre els mil primer compradors, els la deixen a 999 €. En el fòrum de denúncia, alguns diuen que el preu és de 4000€ i que l'ofereixen a la meitat; potser varia segons la ciutat i el nivell social dels assistents, ves a saber.

Mitjançant una altra cerca, he trobat botigues virtuals que venen també les anomenades mantes magnètiques. Les propietats que els atribueixen són molt variades: equilibren el magnetisme natural de cos, milloren la circulació, regulen el pH del organisme, afavoreixen la proliferació cel·lular, estimulen el sistema immunitari, descarreguen l'electricitat estàtica acumulada al llarg del dia, redueixen els efectes secundaris dels medicaments, col·laboren en l'assimilació dels nutrients essencials, tenen efecte fungicida i antibiòtic, ajudan a relaxar-se i, per tant, a dormir millor, milloren també la salut mental... N'hi ha de mides diferents i de preus diversos. La més gran, per a un llit 150 x 190 cm, es por trobar per 129 euros (l'IVA i el transport a la península i les Illes està inclòs en el preu de venda), tot i que hi ha webs que la venen més cara (150 € i en un lloc a 190€). Clar que cap d'aquestes botigues virtuals t'ofereix de regal un joc de cartes, una llauna d'oli d'oliva i un pernil de femella curat. També em sembla una estafa atribuir totes aquestes propietats a una manta, però si més no, és una estafa més petita i no assetgen els possibles compradors, com ho fan els comercials de HOME XXI en les reunions dels hotels.

M'entren ganes de convocar els iaioflautes del meu barri per manifestar-nos el dia 1 de juny davant de l'hotel on es faran les reunions de HOME XXI (seran quatre!, dues al matí dues a la tarda) i advertir els ingenus i incauts avis i àvies que hi vagin de l'enredada que els volen fer, que avui dia ningú no dóna duros a quatre pessetes. De tota manera, és una enredada ben petita si la comparem amb la dels fons preferents o la que va fer Bankia informant d'uns beneficis quan tenien unes pèrdues més que milionàries. I és que no n'hi ha un pam de net!

Trinidad Arroyo Villaverde (1872-1959), oftalmòloga pionera

Entre els milers d'exiliats de la República que va acollir Mèxic després de la guerra (in)civil espanyola, hi havia una parella de metges (marit i muller) oftalmòlegs. Tots dos tenien ja seixanta-set anys i arribaven sense diners a un país on no tenien amistats ni parents a qui recórrer. A la seva edat no era fàcil començar una nova vida. Tanmateix, la Casa de España va rebre'ls amb els braços oberts i els va patrocinar la seva residència en aquell país. Era una institució fundada pel president Lázaro Cárdenas el 1938 amb la finalitat d'acollir i ajudar científics, artistes i humanistes republicans que havien de deixar Espanya. La parella d'oftalmòlegs eren Manuel Márquez Rodríguez (1872-1962) i Trinidad Arroyo Villaverde (1872-1959).

Trinidad Arroyo Villaverde va néixer a Palencia el 26 de maig de 1872, en una família liberal de la burgesia industrial de Castella. En acabar el batxillerat va decidir estudiar medicina i va rebre una negativa per part de la Universitat de Valladolid, basada en una Real orden de 1882 que prohibia l'accés de les dones a la universitat, malgrat que una nova normativa de 1888 hagués anul·lat aquella prohibició. La burocràcia per provar al Rector de la Universitat de Valladolid que la matriculació de Trinidad no contravenia cap norma acadèmica va retardar la seva inscripció uns mesos. Quan finalment va ser acceptada, no van deixar-la examinar de cap assignatura durant el curs i va haver d'esperar al mes de setembre.

Trinidad Arroyo, el 1896

El 1895, Trinidad va acabar els estudis de medicina i el 1896 va obtenir el doctorat en l'especialitat d'oftalmologia, en la qual va ser pionera. A través del seu germà, metge com ella, havia conegut Manuel Márquez Rodríguez, amb qui es va casar el 1902 i va iniciar una col·laboració professional que duraria fins a la mort. Manuel va ser catedràtic de Terapèutica a la Universitat de Santiago de Compostela i després a la Facultat de Medicina de San Carlos, de Madrid. A Santiago, Trinidad va ser la seva "col·laboradora" i, a Madrid, va exercir de professora auxiliar.

Però allò que agradava a Trinidad era l'oftalmologia i va proposar al seu marit que s'hi dediquessin tots dos. Ell va acceptar i van obrir una consulta privada a Madrid. Manuel va continuar amb la seva tasca docent a la universitat i ella col·laborava en algunes institucions com el Consultorio de Niños de Pecho o l'Asilo de Santa Lucía. Entre els molts pacients que la parella va tractar, hi havia l'escriptor Benito Pérez Galdós, a qui van salvar de la ceguesa amb una operació que li van fer el 1912.

Malgrat que Trinidad introduís el seu marit en l'oftalmologia, que alternés amb ell les tasques de cirurgiana i d'ajudant, que fessin la recerca conjuntament i que ella participés --amb ell-- en congressos d'oftalmologia presentant-hi algunes ponències, mai no va rebre cap reconeixement professional. Manuel va ser el primer catedràtic d'oftalmologia a Madrid, quan van declarar aquesta matèria obligatòria en la carrera de medicina, i va ocupar diversos càrrecs acadèmics. A més, va dirigir diverses societats mèdiques, va ser membre de la Real Acadèmia de Medicina i Consejero Nacional de Sanidad. en canvi, per a la comunitat mèdica, Trinidad era només "l'esposa del Dr. Márquez" o com a molt, la seva fidel col·laboradora.

Trinidad Arroyo va ser una dona compromesa amb el feminisme, tot i que el feminisme no tingués a Espanya el paper que ja tenia en altres països a començament del segle XX. Va ser membre del Comité Femenino de Higiene i del Lyceum Club Femenino, i va presidir l'Asociación de Mujeres Médicos de España, des de la qual va fomentar l'intercanvi internacional de dones metges, seguint el model de la Medical Women International Association. A més, va formar part del comitè de selecció de beques per a noies que es concedien gràcies al conveni entre l'International Institute for Girls i la Junta de Ampliación de Estudios. Parlava alemany, francès i anglès i sovint era elegida per representar en reunions internacionals les associacions de les quals era membre.

En començar la guerra, Trinidad i Manuel van mostrar el seu suport al Govern republicà legalment establert. Ell va denunciar a la comunitat internacional el bombardeig que va caure a Madrid, prop de la Facultat de medicina, on era degà. Van ser membres fundadors de la Asociación Española de Relaciones Culturales con la URSS (AERCU), que promovia l'apropament cultural entre Espanya i la URSS. Durant la guerra organitzen activitats culturals i viatgen a Rússia. El 29 de novembre de 1938, el Govern de la República crida Manuel per anar a València. En la carta de comiat que va enviar als seus companys de l'Hospital de San Carlos, Manuel escriu: "Espero volver pronto y encontrar a todos sanos y salvos". Malauradament, va ser un viatge sense retorn. De València van passar a Barcelona, des d'on van iniciar el seu exili, que els duu primer a París, on es queden uns mesos, i després a Mèxic, el destí definitiu. Manuel, tot i que ja sigui a l'estranger, és depurat de la universitat pel Govern franquista.

Amb l'exili republicà, Espanya va patir una sagnia en molts sectors professionals fonamentals per a l'avançament d'un país. Pel que fa a la medicina, només Mèxic ja va rebre uns quants centenars de metges, molts dels quals van arribar-hi sense documentació. Manuel, que havia estat degà de la Facultat de Medicina de Madrid i presidia la Unión de Profesores Universitarios Españoles en el Extranjero, és convocat pel president de Mèxic per crear una institució avaluadora de credencials. Així es va fundar l'Ateneo Ramón y Cajal, que tenia com a finalitat reconèixer l'activitat mèdica anterior i atorgar uns títols que habilitessin els metges exiliats per exercir la seva professió a Mèxic.

De les cartes que Trinidad escrivia a la família es desprèn que aviat tornen a treballar com a Espanya: tenen una consulta, no deixen d'estudiar i publiquen llibres. Entre els intel·lectuals espanyols que es van refugiar a Mèxic, és possible que fossin dels d'edat més avançada, juntament amb el naturalista Ignacio Bolívar y Urrutia (1850-1944), que tenia ja vuitanta-nou anys, però es mantenia molt actiu. (Bolívar, amb altres exiliats, va fundar la revisa Ciencia, que a partir de 1980 és una publicació oficial de la Academia Mexicana de Ciencias.) La casa dels Márquez-Arroyo era un lloc de tertúlia on sovint feien cap altres exiliats, entre els quals León Felipe i Max Aub.

Placa a l'IES Jorge Manrique de Palencia

Trinidad i Manuel havien marxat d'Espanya abandonant la casa de la seva propietat i altres béns que més endavant van poder recuperar. Com que no tenien fills, decideixen llegar els seus béns per a finalitats culturals. El 1955, als vuitanta-tres anys, ella viatja a Espanya per formalitzar el seu desig. Fa testament en favor de l'Institut de segon ensenyament Jorge Manrique de Palencia, on havia estudiat el batxillerat, per tal que estableixin unes beques per a alumnes sense recursos. Després d'aquell breu parèntesi en el seu exili, torna a Mèxic, on mor el 28 de setembre de 1959.

La Fundació "Becas Trinidad Arroyo", que gestiona el seu llegat i concedeix les beques a estudiants de l'IES Jorge Manrique va fer els tràmits pertinents per tal que les restes de Trinidad i Manuel  reposessin a Palencia. El 25 de novembre de 2010, les cendres de la parella van inhumar-se en el panteó dels Arroyo, en el cementiri d'aquella ciutat.

Si voleu saber més sobre aquesta pionera de l'oftalmologia, no busqueu el seu nom en les entrades de la Viquipèdia. Hi trobareu el seu marit, però no pas a ella. Podeu llegir-ne el resum biogràfic que hi ha en el web de l'IES Jorge Manrique de Palencia. Per a una informació molt més detallada i documentada, vegeu l'article de Cristina Márquez Arroyo que cito més abaix.
 
Potser us interessarà:
- Trinidad Arroyo de Márquez (1872-195: primera oftalmóloga española, políglota, redactora médica y una mujer de armas tomar, per Cristina Márquez Arroyo (Panacea, 31:101-110, 2010)
- ¿Una comunidad científica en el exilio?, de Josep Lluís Barona, historiador de la ciència.
- L'exili republicà a Mèxic. Estudi d'una diàspora?, per M. del Lluc Bagur Cañellas
- El exilio español en México. El País Archivo, 01.09.1999
- El exilio español en la ciudad de México. Legado cultural (exposició virtual).

Procedència de les fotos: Arxiu històric de l'IES Jorge Manrique, Palencia.

Feta la llei feta la trampa: la llista Robinson

Ahir, cap a les vuit del vespre van trucar a l'intèrfon de casa meva. Em va estranyar, perquè no esperàvem ningú. Era un home d'una operadora de telefonia i Internet! Deia que volia explicar-me les excel·lències de la fibra òptica, que ara tenim disponible al barri. No podia creure que, a més de l'assetjament que ens fan per tants mitjans, ara també vinguessin a assetjar-nos en persona.

Després, però, hi he caigut. Fa algunes setmanes vaig donar-me d'alta de la llista Robinson, aquesta llista on t'apuntes per no rebre publicitat per part de les entitats que també hi estan apuntades. Pots triar els mitjans pels quals no desitges rebre cap comunicació d'aquestes empreses: trucades telefòniques, sms, correu postal o correu electrònic. Crec que vaig triar-les totes.

Com que poden passar fins a dos mesos abans que les empreses tinguin el teu nom i deixin d'assetjar-te, hi ha la possibilitat, quan t'hi inscrius, d'indicar algunes empreses a les quals vols comunicar de seguida que no vols rebre publicitat seva per aquests mitjans. Jo vaig fer-ho amb unes quantes de les més pesades, però no totes eren a la llista. Sí que hi era una operadora de la qual vaig donar-me de baixa el mes de març. M'havien estat assetjant amb trucades i deixant-me sms en què em deien que era molt important que parlés amb ells.

No sé si va ser pel fet d'haver-me apuntat a la llista Robinson o perquè es van cansar que no agafés el telèfon ni fes cas dels sms, però l'assetjament d'aquella companyia es va acabar. Anit, després de dir a aquell home que no m'interessava que m'expliqués res, vaig pensar allò de "feta la llei, feta la trampa". A través de la llista Robinson he demanat que no m'assetgin per telèfon o per correu, i l'empresa compleix el seu compromís de no fer-ho per cap d'aquests mitjans. Però no té cap compromís pel que fa venir a assetjar-te personalment a casa!

L'assetjador d'ahir al vespre no anava només a casa meva. Després de penjar l'intèrfon, vaig sortir al balcó i encara el vaig poder veure a costat de la porta de l'escala. Duia unes llistes a la mà i hi escrivia alguna cosa. Devien ser les llistes de persones a qui havia d'anar a assetjar. Malgrat que em va emprenyar molt aquesta intrusió, en el fons l'home em va fer pena. No deu ser una feina molt agradable, la seva.

Entrades relacionades:
- Què hem fet per merèixer aquest assetjament? (04.12.2011)
- De nou l'assetjament telefònic (01.08.2011)
- Pagar els esquetllots (o cornuts i pagar el beure) (27.02.2009)
- Assetjament telefònic (21.01.2009)
- Intrusisme telefònic (23.07.2008)

"Querido señor Presidente"

Què pensaríeu si rebéssiu un correu electrònic en què una persona amiga us envia un article titulat "Querido señor Presidente: es usted un hijo de puta. Usted y sus ministros"? Cal afegir que l'autor és una persona venerable i admirada del món de la cultura: José Luis Sampedro. I qui ha iniciat la tramesa --ves a saber per quants milers o potser milions de persones ha passat aquest text abans que no el rebés jo-- ha afegit al peu:

José Luis Sampedro, para quien no lo sepa, tiene 94 años. Una persona capaz de seguir desarrollando sus ideas, publicando novelas, escribiendo artículos, etc. Y ya no sólo eso, sino hacerlo con ese entusiasmo, seguridad y el toque revolucionario, de cambio, que tienen muchas de sus frases y pensamientos.

A mi, que José Luis Sampedro s'adrecés al Presidente i els seus ministres dient-los que eren uns fills de puta no m'ha agradat. És un insult que mai no faig servir i tampoc no m'agrada sentir-lo, perquè penso que no va adreçat a qui se li envia, sinó a la seva mare. A més, en general, em mereixen més respecte les putes que les persones a qui es vol insultar.

Tampoc no m'ha agradat el títol perquè no em semblava propi del tarannà de José Luis Sampedro. Per tant, m'he posat a fer una mica d'arqueologia per Internet i no m'ha costat gens esbrinar que es tracta d'un text falsament atribuït a aquest autor. En el seu web oficial hi ha una nota en què ho explica. Com que no hi ha un enllaç directe i penso que, amb el temps és possible que la treguin, la copio aquí:

¡AVISO IMPORTANTE!
El viernes 11 de mayo de 2012, en la página web Izquierda Digital, se publicó el artículo titulado "Querido señor Presidente: es usted un hijo de puta. Usted y sus ministros ", atribuyendo FALSAMENTE la autoría a José Luis Sampedro, dicen los responsables de la página web que por error y así consta en una aclaración posterior.
Lamentablemente, a pesar de la corrección, el texto sigue circulando atribuido a José Luis Sampedro. Por esta razón, José Luis Sampedro desea desde su página web desmentirlo y manifestar su descontento.
Al mismo tiempo confía en que sus lectores y seguidores, conocedores de su estilo, no necesiten de esta nota para saber que él es cuidadoso con el estilo, el tono y el lenguaje sin sustituir argumentos por insultos.

La meva intuïció, doncs, no anava desencaminada quan he pensat que aquell text que he rebut no s'adeia al tarannà de José Luis Sampedro. Ell no té pèls a la llengua a l'hora de dir el que pensa, però com diu la seva nota, no substitueix arguments per insults; quan acusa algú raona molt bé per què ho fa, i ho fa sense insultar. Podeu escoltar la seva lucidesa en el discurs de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa que precisament ahir, 24 de maig de 2012, li va concedir la Universitat d'Alcalá de Henares.

No fa molts dies, van córrer per twitter unes piulades atribuïdes a Umberto Eco en què el semiòleg italià anunciava la mort de Gabriel García Márquez. El rumor es va estendre a Facebook, que va ser el primer lloc on vaig veure la "notícia". També hi vaig notar un tuf a enredada i, efectivament, després es va saber que el fals Umberto Eco era un periodista italià a qui agrada inventar-se entrevistes i difondre falses notícies. És una actitud que perjudica molt la seva professió, encara que ell digui que ho fa per provar que la gent es creu tot el que troba a Internet.

Al llarg dels anys he rebut falsos escrits de García Márquez, de Borges i d'altres que ara no recordo. Cal anar molt en compte i comprovar sempre l'autenticitat del que ens envien, sobretot si al finald el correu diu "reenvia-ho".

Potser us interessarà:
Umberto Eco y García Márquez (aquest bloc, 14.05.2012) Falsa notícia de la mort de García Márquez, difosa per un fals Umberto Eco.

Pobre señor

Mario Benedetti va escriure "Pobre señor" pensant en el president del seu país, però els seus versos em fan pensar en un president que tenim molt més a prop. En copio unes estrofes

Pobre señor

Pobre señor presidente

ya no hay nadie que lo aguante

nunca hubo aquí gobernante

con menos dedos de frente

pobre tirano casero

tan pacheco y tan porfiado

mandón pero bienmandado

si el que manda es un banquero

pobre jerarca aprendiz

tan terco ensoberbecido

tan solo y desentendido

de la gente y del país

-----------------

Y ya que todo le falla

y no hay que tener rencor

yo opino que lo mejor

lo mejor es que se vaya.

Els aiguamolls i altres zones humides

Entre els llibres que considero joies o petits tresors, n'hi ha alguns de terminologia. Un d'ells, amb unes dimensions de tan sols 12 cm x 17 cm, recull centenars de termes que, en diverses llengües, es fan servir per anomenar els aiguamolls i altres zones humides. El llibre és Los paisajes del agua: terminología popular de los humedales i n'és l'autor Fernando González Bernáldez (1933-1992), que va ser el segon catedràtic d'ecologia que va tenir la universitat espanyola, a la Universitat de Sevilla (el primer va ser Ramon Margalef, a la Universitat de Barcelona). És una obra pòstuma del seu l'autor, que, malgrat la seva malaltia, els darrers temps va poder encara treballar en la seva preparació amb la mateixa cura que posava en totes les seves obres.

En ecologia, un aiguamoll és, en sentit estricte, un terreny sotmès a una descàrrega difusa d'aigües subterrànies, sense que s'hi posi forçosament de manifest un flux d'aigua líquida abundant, tot i que és susceptible de ser inundat i que sol estar recobert de vegetació del tipus bosc de ribera o jonquera. M'encanta, però, la definició que en fa el Diccionari català-valencià.balear (l'Alcover-Moll): "paratge en què la terra està tan saturada d'aigua que hi fa mal anar i mal treballar (Cart., Val.)"

Aiguamoll també designa allò que en anglès s'anomena wetland i, en castellà, humedal. Però aquests dos termes no sempre es corresponen amb aiguamoll, poden no tenir una delimitació espacial. En canvi, els aiguamolls tenen una extensió física i temporal que, tot i ser relativament variable, permeten contenir comunitats biològiques diferents de les que creixen fora dels seus límits.

La terminologia popular per denominar aiguamolls i altres tipus de zones humides és molt rica. Com diu González Bernáldez en la introducció del llibre, moltes llengües coincideixen en la solució que prenen per denominar aquests ambients i els seus components, amb convergències interculturals. Vegem-ne algunes en català. Hi ha termes que deriven del concepte 'aigua', com l'esmentat aiguamoll. D'altres fan referència al mar (maresme, o albufera, que encara que no ho sembli, etimològicament és un diminutiu de mar); a la sal, que no únicament és present en ambients humits costaners (salina, saladar); a la manera com brolla l'aigua (ullal, que és per on brolla aigua subterrània en una zona humida); a la viscositat i la capacitat d'enturar o embossar que tenen alguns substrats dels terrenys humits (llim, fangar, toll). N'hi ha que reflecteixen una morfologia, el lloc per on discorre o on es diposita l'aigua (gorg, gola, closa) o la vegetació que hi creix (canyissar, encanyissada, freixeneda, jonquera, marjal).

La majoria d'aquests termes i molts d'altres estan arreplegats en el el llibre de González Bernáldez, que fa incursions fins i tot en llengües d'un abast territorial o poblacional reduït: català, gallec, èuscar, gaèlic, gascó, suec, persa, berber, hindi i algunes de les llengües dels aborígens australians.

Una de les figures senyeres de l'ecologia mundial dels segle XX, el català Ramon Margalef (1919-2004), és l'autor del pròleg, al qual se li poden aplicar els mateixos adjectius amb què ell qualifica el llibre: breu, elegant i suficient.  De González Bernáldez diu que

[T]enía vocación de naturalista, con una visión ingenua, penetrante y siempre pronta a situarse en un punto de mira un tanto fuera de lo corriente, con una elegancia que le era muy particular, y que incluía su propensión a ver la naturaleza como una obra de arte, en una armonización mjuy personal del mundo.
[...]
Como el agua fertilizante en los humedales, el pensamiento del Profesor González Bernáldez circula en todas las páginas. Deseemos que el recuerdo de de su persona ayude a fecundar los caletres, más o menos desecados, de muchos de los que le sobrevivimos.

 I sobre el llibre:

Con indudable astucia y buen criterio recoge muchas voces no castellanas, como sugiriendo discretamene aque ahí fuera yace un tesoro mundial en el que se puede espigar, si hace falta, sin incurrir en el delito de formar nuevos barbarismos, aunque se excusen ténuemente por las raíces griegas.

Enguany fa vint anys de la mort prematura de González Bernáldez. Per recordar-lo i mantenir viu el seu llegat intel·lectual, la fundació que duu el seu nom ha organitzat  les jornades "Ideas ante la crisis: ecología naturaleza y sociedad", que tindran lloc aquesta tarda i demà en el Jardí Botànic de Madrid. Els ponents revisaran els fonaments dels sistema de relacions entre la humanitat i la natura, a la cerca d'una via vers la sostenibilitat, que haurà de ser necessàriament nova i és encara imprecisa.

Nota: Una part d'aquest entrada està basada en el full Què cal saber? núm. 115, que el 1998 vaig redactar per a la Societat Catalana de Biologia.

Gabriel Ferrater (1922-1972)

Nascut el 20 de maig de 1922, avui hauria fet noranta anys. M'uneixo a l'homenatge que se li ret a través de la xarxa. Ho faré recordant un poema seu.

 Aniversari
Ja l'any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d'encenalls
se l'han partir la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l'oblit, el drapaire mut.
L'una en farà curtes fogueres,
l'altre, caliu d'inquietud.

Si Ferrater als quaranta anys ja creia que la memòria era una mentidera, què no em deu semblar a mi, que tinc els quaranta ja tant lluny?

Foto de FreeFoto.com, llicència Creative Commons 3.0

La Bandera nacional

Entre les "joies" que vaig recuperar ahir en una carpeta oblidada des de feia anys, hi havia l'envàs d'aquest producte per preparar una gasosa casolana o per fer servir en comptes de llevat per a l'elaboració de coca, magdalenes o altres productes de rebosteria. La marca és "La Bandera Nacional con la Cruz de Santiago". És una marca registrada, però no crec que els fes falta; dubto que a ningú altre se li acudeixi de posar un nom com aquest a un producte comercial.

Per cert, ho fabriquen a Castelló.

Cuando sea grande...

Potser fa uns vint anys que tenia guardada aquesta tira de Mafalda, la meva petita gran heroïna (i la de tanta gent de diverses generacions). Espero que el senyor Quino no s'enfadi perquè la reprodueixi aquí. La trobo tan bona, que no em puc estar de compartir-la. (Si no llegiu bé el text de les vinyetes, cliqueu al damunt per ampliar la il·lustració.)